La mirada

"Una imagen es más que un producto de la percepción. Se manifiesta como resultado de una simbolización personal o colectiva. Todo lo que pasa frente a la mirada o frente al ojo interior puede entenderse así como una imagen, o transformarse en una imagen. Debido a esto, si se considera seriamente el concepto de imagen, únicamente puede tratarse de un concepto antropológico. Vivimos con imágenes y entendemos el mundo en imágenes. Esta relación viva con imágenes que desarrollamos en el espacio social, que, podríamos decir, se vincula con las imágenes mentales como una pregunta con una respuesta" (Belting, 2007: 14).
La Carme prepara amb cura la fotografia d'un aniversari, o la del cap de setmana de trobada familiar per vacances d'estiu, o la del dia de "la Mona", o tantes altres.

Existeix tot un ritual que es repeteix d'aniversari en aniversari, per posar un exemple. Cal que el pastís es vegi, i per tant cal enretirar ampolles o altres objectes que puguin amagar-lo. Qui fa anys se situa al mig amb el pastís al davant i la família se situa al seu voltant. La Carme revisa els "actors": si algú va massa despentinat, si algú no mira la càmera, si un tapa a un altre, etc. La Carme dirigeix el ritual, com si la imatge ja existís abans de fer la fotografia. En el pensament de la Carme, aquesta imatge mental, de la que Belting parla, ja existeix. Les fotografies dels aniversaris són en realitat una sola fotografia, una sola imatge, que es repeteix any rere any, amb els mateixos actors, excepte aquells que han mort, o aquells que s'han afegit a la família.
L'aniversari és un dels esdeveniments importants per a la Carme, en tant que és un esdeveniment que aplega sobretot la família, la seva família nuclear: ella amb avis, pares i germà i més endavant, ella amb fills i nets. La celebració de l'aniversari d'un membre de la família és una festa que enforteix la idea de família i els llaços que s'hi estableixen entre els seus membres. I aquesta idea de família unida, que envolta aquell qui fa anys, es repeteix d'una fotografia a altre.

La Carme dirigeix, però la Carme també surt a la fotografia. Les fotografies familiars són fetes normalment per algun convidat que no pertany a la família nuclear: un parent de la família estesa, la parella recent d'un dels fills, un amic, ... i si a la celebració només hi són els parents que constitueixen la família nuclear, es fan dues fotografies, per tal que tothom hi surti a una o a l'altra.
La mirada és la de la Carme i la família que es veu a la fotografia és la família que concep la Carme, i el de menys és qui acaba fent la fotografia.

Diu Susan Sontag parlant de la fotografia: "Pero a pesar de la supuesta veracidad que confiere autoridad, interés, fascinación a todas las fotografías, la labor de los fotógrafos no es una excepción genérica a las relaciones a menudo sospechosas entre el arte y la verdad." (Sontag, 2011: 16). I afegeix parlant del fotógraf: "Cuando deciden la apariencia de una imagen, cuando prefieren una exposición a otra, los fotógrafos siempre imponen pautas a sus modelos. Aunque en un sentido la cámara en efecto captura la realidad, y no solo la interpreta, las fotografías son una interpretación del mundo tanto como las pinturas y los dibujos". (Sontag, 2011: 16-17).

Les fotografies de la Carme són la interpretació que fa del món la Carme: moments especials, festius, en els que la família es troba. Aniversaris, vacances, excursions; també trobades tradicionals com Nadal, la Mona, la Palma. La Carme és una persona religiosa, a la que agrada celebrar les festivitats Cristianes i fer-ho amb la família.

Naixements, batejos, comunions, casaments, són altres dels grans temes i protagonistes de la seva llar. La Carme té fotografies al damunt dels mobles i a les parets de casa dels seus pares i sogres, que van morir. Aquestes fotografies tenen un poder simbòlic molt poderós, donat que d'alguna manera mantenen la presència dels éssers estimats com si fossin vius.
Les altres fotografies exposades són dels casaments de la família i dels nets. La família i allò que representa la continuïtat de la família, com són les unions i els nens petits, és allò que s'exposa.
D'igual forma, les fotografies que es regalen o es duen al damunt, són les dels nens petits. Fotografies que es mostren a les amistats o que simplement es dueen al damunt i acompanyen simbolicament.

Poques vegades fotografia persones soles, excepte si són els nens. La parella, per exemple, era fotografiada tota sola, abans que neixéssin els nens. Quan va començar a haver nens a la família, la parella només es fotografia en grup. Quan els nens creixen, també deixen de fotografiar-se en solitari, i s'afegeixen al grup.
La quotidianeitat no es fotografia. Ho pot semblar si observem les fotografies, però no és així. El que sembla una fotografia de germans, és el primer dia d'escola; per cert, que aquest és un altre dels temes recorrentment fotografiat, des de la seva infantesa.
El que sembla un dinar qualsevol, és la calçotada anual, o la paella del seu germà o la trobada de diumenge amb els fills, quan els fills ja no viuen amb ella. Es fotografia els fills, els nets, els amics, plats excepcionals de dies excepcionals.
 En relació a aquesta excepcionalitat retratada, em semblen interessants dues idees que apunta Susan Sontag. D'una banda la de posseir simbolicament allò fotografiat i d'altra la de fotografiar allò que s'enyora o que se sap que s'enyorarà.

I aquest és el món de la Carme, fotografiat per la Carme.

Però el món de la Carme, també és aquell que no es fotografia: la quotidianeitat, la compra diària, l'àpat diari, els nets que veu cada dia, la parella amb qui viu, quan algú està malalt. Experiències que no mereixen una fotografia, per què són experiències, bé massa presents com per haver de fixar-les en una fotografia, bé experiències que prefereix no recordar.